Mercè Cano,
presidenta del Moviment Coral Català
INTRODUCCIÓ
Fa 25 anys de la mort de l’Oriol Martorell i la seva presència segueix vigent en el món coral català.
Dins el món coral català hi ha tres figures clau que han marcat la nostra història. És ben sabut que el fundador del moviment coral a Catalunya, a mitjans del segle XIX, va ser Josep Anselm Clavé i Camps. Després de la mort del mestre Clavé, hi va haver una reforma orfeonista liderada per Lluís Millet i Pagès i l’Orfeó Català i després de la guerra civil hi va haver una altra gran reforma liderada per Oriol Martorell i Codina que tot i que es considerava hereu de la Germanor d’Orfeons, entenia els cors o corals en grups més petits i reclamava que calia fixar-se més en els aspectes nacionals i musicals. Naixeria així el Secretariat d’Orfeons de Catalunya (SOC) que el 1982 es convertí en la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC). El 1995, a Manresa, la Federació de Cors de Clavé (FCC), la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC), el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC) i Corals Juvenils de Catalunya (CJC) crearien el Moviment Coral Català, que avui presideixo.
El seu lideratge al davant de la Coral Sant Jordi el portà a participar en la primera trobada de la Federació Europea de Cant Coral – Europa Cantat a Passau, l’any 1961, i a ser cofundador i vicepresident durant molts anys d’aquesta Federació.
L’Oriol Martorell entenia el cant coral com una forma d’educar i sensibilitzar el poble català, però cuidant sempre que es fes amb la major qualitat possible tant en les grans polifonies com en les melodies més senzilles. Amb el cant coral s’havia de fer arribar a tots els i les cantaires possibles, grans i petits la gran diversitat de la cultura musical catalana i d’arreu, aprofundint en tot el seu bagatge cultural.
Què en queda actualment de tot el que ell buscava? L’organització de la vida coral com a ajut al desenvolupament individual i col·lectiu dels cors a nivell català, europeu i internacional, el goig de la trobada amb la música i en concret el cant com a eix vertebrador, i fer-la amb rigor. Potser ens caldria endinsar-nos més en les nostres arrels, sentir-nos importants musicalment com a catalans i catalanes, potenciar els nostres compositors i compositores d’ara i d’abans i fer escoltar arreu del món les seves creacions.
Coneguem Oriol Martorell...
...des de la família
EnCantats de la vida. Un perfum etern, mida familiar.
per Lulú Martorell, en nom de la família Martorell i Solanic
El millor, com ens arrossegava sempre als seus viatges, per aquí i per allà, enCantat de la vida, en família. Ho preferia. Moltes vegades amb cotxe —un 2 cavalls fet caldo que amb prou penes es deixava conduir Alps amunt fins als racons més escarpats— o si no, amb els megaautocars que fletava el Ciscu per als viatges de la seva estimada Coral, en família, també. De fet i a la pràctica, la Coral va ser la nostra autèntica germana gran. Per cert, que a la nostra família sempre s’ha pronunciat Coral amb o, i no Cural, amb u, aneu a saber per què. El seu perfum personal, potser?
La devoció del meu pare per la Coral i per la seva família era, senzillament, tan gran com la seva passió per qualsevol de les realitzacions fetes i pensades per l’home i la humanitat en general. Des de la melodia més delicada fins a la construcció del túnel més sofisticadament modern, tot era important i tot podia ser transcendent. El seu humanisme integral va impregnar tota la nostra infantesa, i ja més crescudets ho va continuar fent. I després de mort, ara fa 10 anys —ja?—, potser encara més. La presència del seu perfum…
Lògicament, els diners eren el de menys. Ell tractava amb emocions profundes, amb moments i amb estats de l’esperit. En broma, quan després de dinar es retirava a descansar ens assegurava que tenia una cita seriosíssima amb la meditació transcendental. S’emocionava davant de tantes coses! Tots els que hem cantat sota la seva direcció hem pogut veure’l plorar d’alegria en mig d’un petit assaig feixuc o al final d’un gran concert memorable. Podia arribar a deixar-s’hi 2 quilos de pell i ànima en cada gran concert! I com ens en donava les gràcies amb la mirada encesa, un a un, abans de girar-se cara al públic per agrair els aplaudiments. El seu típic perfum generós…
També a la Universitat —on no va parar fins aconseguir introduir-hi l’estudi i la història de la Música perquè, per fi,
deixés de ser la parenta pobra del departament d’art— els seus alumnes anaven a sentir-lo pel seu entusiasme i la seva quasi fanàtica passió musical, per com era feliç parlant dels Moments Claus, del seu adorat Mozart o de qualsevol passatge del Llibre Vermell, el de Montserrat. Per com ho encomanava. De gran, m’he trobat exalumnes que, en saber que era filla seva, m’han confessat que va ser un veritable mestre més que un professor i que els havia aconseguit despertar les emocions més viscerals, subtils i amagades. Amb aquell seu perfum de despistat…
Pares, germans, fills, nebots, amics, cantaires, alumnes… tots en la gran família, vam acceptar el seu lideratge i el vam mimar. La seva Montserrat, la nostra mare, la que més, va fer possible la seva personalitat més artística i bohèmia. Sempre a punt, alimentant la figura del pare important que voldria ser aquí amb vosaltres però que no pot perquè la feinaaada no el deixa… Només li retreia que no s’engreixés. Diran que no et cuido ni t’alimento bé, es queixava.
A mi, em va fer feliç i lliure. Em va estimar i es va deixar estimar. El trobava molt atractiu i interessant. Tanco els ulls i el veig desmelenat com era, un dia, dirigint, i tots els membres, petits i grans, de la seva família hi érem, allà, seguint el moviment i l’expressivitat de les seves mans. El seu pare, els seus germans, la dona, els fills, alguns nebots… Era una Passió segons Sant Mateu, al Palau. Una veritable comunió de l’Esperit, ja sabeu com apinya fer música, junts. I com satisfà i com assossega l’ànima. I quan ens posava Els Segadors d’estranquis i molt fluixet, sobretot que no ho sentissin els veïns, en un disc prohibit de cançons republicanes que havia trobat a França, i ens parlava de Companys i de Pau Casals. I quan vaig voler passar el meu primer cap de setmana fora de casa, amb amics, i la meva mare no ho veia clar perquè encara no coneixien els amics en qüestió, ell, que passava pel costat, amb un simple, sincer o ingenu “Però a la nostra filla sí que la coneixem, oi, Montserrat?” va resoldre l’afer d’un sol cop. I vaig estrenar-me en caps de setmana gràcies al seu genial estil de perfumar.
Poc després de la seva mort, francament trista, vaig viatjar a Cuba. Només arribar, un amic cubà em va preguntar què em passava. Li vaig dir que el meu pare acabava de morir. ¿Ah, o sea que lo conociste? Tremenda suerte, mija! I tenia raó. Poder-lo recordar i enyorar em va donar forces i em vaig animar. I crec que ja per sempre continuarà animant-nos i alegrant-nos, i nosaltres, enCantats de la vida. De la seva i de la que ens ha donat. Un perfum per a tots, mida familiar, vaja. Per això, a la família, estem tan satisfets d’aquest homenatge, de poder comptar amb tots vosaltres, amb la mateixa música redemptora que ens va unir, amb les mateixes emocions a flor de pell, la mateixa passió desbordant i el mateix estil amb què l’Oriol ens va voler perfumar. Per acabar, doncs, com feia ell posant-se les ulleres al cap, només tres coses. La tercera, gràcies, moltes gràcies.
EnCantats de la vida. Un perfum etern, mida familiar.
per Lulú Martorell, en nom de la família Martorell i Solanic
El millor, com ens arrossegava sempre als seus viatges, per aquí i per allà, enCantat de la vida, en família. Ho preferia. Moltes vegades amb cotxe —un 2 cavalls fet caldo que amb prou penes es deixava conduir Alps amunt fins als racons més escarpats— o si no, amb els megaautocars que fletava el Ciscu per als viatges de la seva estimada Coral, en família, també. De fet i a la pràctica, la Coral va ser la nostra autèntica germana gran. Per cert, que a la nostra família sempre s’ha pronunciat Coral amb o, i no Cural, amb u, aneu a saber per què. El seu perfum personal, potser?
La devoció del meu pare per la Coral i per la seva família era, senzillament, tan gran com la seva passió per qualsevol de les realitzacions fetes i pensades per l’home i la humanitat en general. Des de la melodia més delicada fins a la construcció del túnel més sofisticadament modern, tot era important i tot podia ser transcendent. El seu humanisme integral va impregnar tota la nostra infantesa, i ja més crescudets ho va continuar fent. I després de mort, ara fa 10 anys —ja?—, potser encara més. La presència del seu perfum…
Lògicament, els diners eren el de menys. Ell tractava amb emocions profundes, amb moments i amb estats de l’esperit. En broma, quan després de dinar es retirava a descansar ens assegurava que tenia una cita seriosíssima amb la meditació transcendental. S’emocionava davant de tantes coses! Tots els que hem cantat sota la seva direcció hem pogut veure’l plorar d’alegria en mig d’un petit assaig feixuc o al final d’un gran concert memorable. Podia arribar a deixar-s’hi 2 quilos de pell i ànima en cada gran concert! I com ens en donava les gràcies amb la mirada encesa, un a un, abans de girar-se cara al públic per agrair els aplaudiments. El seu típic perfum generós…
També a la Universitat —on no va parar fins aconseguir introduir-hi l’estudi i la història de la Música perquè, per fi, deixés de ser la parenta pobra del departament d’art— els seus alumnes anaven a sentir-lo pel seu entusiasme i la seva quasi fanàtica passió musical, per com era feliç parlant dels Moments Claus, del seu adorat Mozart o de qualsevol passatge del Llibre Vermell, el de Montserrat. Per com ho encomanava. De gran, m’he trobat exalumnes que, en saber que era filla seva, m’han confessat que va ser un veritable mestre més que un professor i que els havia aconseguit despertar les emocions més viscerals, subtils i amagades. Amb aquell seu perfum de despistat…
Pares, germans, fills, nebots, amics, cantaires, alumnes… tots en la gran família, vam acceptar el seu lideratge i el vam mimar. La seva Montserrat, la nostra mare, la que més, va fer possible la seva personalitat més artística i bohèmia. Sempre a punt, alimentant la figura del pare important que voldria ser aquí amb vosaltres però que no pot perquè la feinaaada no el deixa… Només li retreia que no s’engreixés. Diran que no et cuido ni t’alimento bé, es queixava.
A mi, em va fer feliç i lliure. Em va estimar i es va deixar estimar. El trobava molt atractiu i interessant. Tanco els ulls i el veig desmelenat com era, un dia, dirigint, i tots els membres, petits i grans, de la seva família hi érem, allà, seguint el moviment i l’expressivitat de les seves mans. El seu pare, els seus germans, la dona, els fills, alguns nebots… Era una Passió segons Sant Mateu, al Palau. Una veritable comunió de l’Esperit, ja sabeu com apinya fer música, junts. I com satisfà i com assossega l’ànima. I quan ens posava Els Segadors d’estranquis i molt fluixet, sobretot que no ho sentissin els veïns, en un disc prohibit de cançons republicanes que havia trobat a França, i ens parlava de Companys i de Pau Casals. I quan vaig voler passar el meu primer cap de setmana fora de casa, amb amics, i la meva mare no ho veia clar perquè encara no coneixien els amics en qüestió, ell, que passava pel costat, amb un simple, sincer o ingenu “Però a la nostra filla sí que la coneixem, oi, Montserrat?” va resoldre l’afer d’un sol cop. I vaig estrenar-me en caps de setmana gràcies al seu genial estil de perfumar.
Poc després de la seva mort, francament trista, vaig viatjar a Cuba. Només arribar, un amic cubà em va preguntar què em passava. Li vaig dir que el meu pare acabava de morir. ¿Ah, o sea que lo conociste? Tremenda suerte, mija! I tenia raó. Poder-lo recordar i enyorar em va donar forces i em vaig animar. I crec que ja per sempre continuarà animant-nos i alegrant-nos, i nosaltres, enCantats de la vida. De la seva i de la que ens ha donat. Un perfum per a tots, mida familiar, vaja. Per això, a la família, estem tan satisfets d’aquest homenatge, de poder comptar amb tots vosaltres, amb la mateixa música redemptora que ens va unir, amb les mateixes emocions a flor de pell, la mateixa passió desbordant i el mateix estil amb què l’Oriol ens va voler perfumar. Per acabar, doncs, com feia ell posant-se les ulleres al cap, només tres coses. La tercera, gràcies, moltes gràcies.
Coneguem Oriol Martorell...
...des de la Coral Sant Jordi
Un símbol: Oriol Martorell i la Coral Sant Jordi.
(1991: article per al llibre Oriol Martorell i la Coral Sant Jordi) Xavier Montsalvatge
Quan la Coral Sant Jordi ja ha celebrat bastant més de mil concerts, no podem menys que evocar la decisiva transcendència que Oriol Martorell i l’entitat per ell instituïda i dirigida han tingut al llarg de 44 anys, com a institució representativa d’un dels aspectes primordials de la cultura catalana dels nostres dies.
Els valors de la Coral Sant Jordi en l’àmbit musical han estat prou reconeguts perquè calgui fer-ne aquí l’apologia, que, tanmateix, seria ben merescuda. Allò que potser no s’ha ponderat a bastament és què ha representat la presència d’Oriol Martorell al capdavant d’aquest grup de cantaires que, amb admirable decisió i perseverança, han secundat les seves iniciatives. Ell ha portat la Coral a col·laborar amb els més importants conjunts instrumentals i els més il·lustres directors i a fer-la partícip dels esdeveniments més rellevants de l’actual procés de revitalització de tot allò que representa la realitat catalana present.
I això ho ha fet amb tanta fermesa com consideració exquisida per tot el que podia no convergir plenament amb el seu criteri. Aquesta coincidència de nitidesa ideològica —de profundes conviccions i d’una fluïdesa d’esperit que li han permès lliurar-se no solament a la música en tots els seus paràmetres, sinó a tot el substrat ideològic que se’n podria derivar— ha fet d’Oriol Martorell un exemple d’integritat, una persona, un artista extraordinari i, en tots els sentits, irreemplaçable.
Des d'un excantaire.
Salvador Alsius, periodista
«Mai no em faria soci d’un club en què admetessin gent com ara jo».
Aquesta frase atribuïda a Groucho Marx jo l’havia adaptada més d’una vegada per referir-me al meu ingrés a la Coral Sant Jordi. Era una manera d’expressar la barreja de sorpresa i d’afalagament que em va causar saber que m’hi havien volgut. Val a dir que em defensava prou bé pel que fa a l’emissió de veu, però era plenament conscient de l’escassetat de les meves habilitats a l’hora de solfejar.
Quan ja portava algun temps incorporat al grup vaig anar sabent que les admissions depenien conjuntament del director i d’una mena de junta directiva, que sempre havia sigut coneguda com «l’equip». L’Oriol hi feia el seu paper amb sàvia mescla d’una actitud dialogant i de l’autoritat imprescindible perquè una formació musical funcioni. I en el capítol de noves incorporacions ell hi introduïa factors humans que anaven molt més enllà de la pura tècnica musical.
L’Oriol vetllava perquè la Coral Sant Jordi fos per davant de tot un conjunt de persones que, ultra gaudir fent una activitat artística, compartissin un dring humà, una manera de fer. No es tractava pas d’una sintonia política, ideològica o, menys encara, religiosa. Simplement, el seu lideratge aglutinava individus que, malgrat ser ben diversos pel que fa a maneres de veure el món i de viure’l, formàvem un grup humà amb una cohesió molt especial. I això havia de repercutir també, finalment, en els resultats musicals.
No era aquest l’únic aspecte en què l’Oriol demostrava tenir uns dots psicològics especials. Als assaigs la dosificació que aconseguia entre l’imprescindible ensinistrament tècnic i el gaudi que esperen uns cantaires amateurs era tal que mai no arribàvem a avorrir-nos. I pel que fa als concerts, tenia una traça especial en la confecció dels programes: conjugava amb molt de senderi obres innovadores i clarament avantguardistes amb aquelles «de tota la vida» que a molts públics els feia bo d’escoltar. Tenia una rara capacitat per posar-se a la pell del públic i saber perfectament en cada ocasió què calia dir o quin era el bis més adequat.
I tantes coses més que us en diria… No incidiré especialment en la seva bonhomia i en l’abast dels seus coneixements, tan musicals com de tota mena, perquè suposo que ja els teniu presents o que hauran sigut més ben glossats per altres. Ja que m’he embrancat en la seva capacitat de penetració psicològica, deixeu-me que acabi amb un detall que els cantaires de totes les èpoques recordaran tan bé com jo. Em refereixo a la cura que tenia en la col·locació de tots i cadascun dels components de la coral en els concerts. D’una part hi havia allò de fer-nos cantar «barrejats», és a dir, no agrupats per cordes. La veritat és que això, quan t’hi acostumaves, et feia cantar més còmode i millor que si estaves acomboiat només pels de la teva mateixa veu. En qualsevol cas, em sembla que l’Oriol trobava un especial plaer a «épater» moltes persones del públic que jutjaven especialment meritòria aquella disposició física del cor. Però, a més, per a cada ocasió s’inventava una alineació diferent, i de vegades amb canvis de lloc a mig concert, com fan ara els entrenadors dels equips de futbol. Els criteris que usava l’Oriol per decidir les col·locacions eren inescrutables. En una ocasió algú li va preguntar per què en uns quants concerts seguits havia posat de costat dues de les noies que tenien més fama de xerraires. La seva resposta va ser antològica: «Més m’estimo que xerrin dues, abans que no ho facin quatre».
La Coral Sant Jordi, després de l’Oriol.
Lluís Vila i Casañas, director de la Coral Sant Jordi del 2000 al 2016
Quan ara, a deu anys de la mort de l’Oriol i des de dins de la coral, pensem sobre què fou la Coral Sant Jordi amb l’Oriol Martorell, ens sentim aclaparats per haver adquirit la responsabilitat de ser-ne els continuadors. Una tasca de tal magnitud, a la vegada humil i grandiosa, familiar i universal, compromesa fins a la medul·la amb una problemàtica de país i amb un ideal artístic, és massa única, personal i acabada com per pretendre ser-ne el continuador. Potser seria millor dir-ne hereus.
Sigui com sigui els membres que configurem actualment la coral tenim el repte, el gran repte de saber seguir endavant, com a nous portadors d’aquest nom. Quan li preguntaren a l’Oriol: Què serà la coral sense tu? (perquè, recordem-ho, ell va deixar la coral en plenes facultats, ja que segons ell «més val mitja hora abans que cinc minuts massa tard»), i va dir: «Desitjo molt sincerament i molt profundament que sigui millor, però que sigui diferent. M’agradaria que hi hagués unes coses que no es perdessin i que no canviessin; però la persona que n’agafi la responsabilitat ha de fer el seu camí». I de fet és el que aquesta nova Coral Sant Jordi està intentant fer des de fa més de quinze anys. La coral, l’últim fill de l’Oriol a marxar de casa, ha de seguir el seu camí, i de fet ho està intentant fer des de fa més de quinze anys, amb els seus encerts i entrebancs, una mica a les palpentes, però amb una enorme il·lusió i un orgull fora mida.
La Coral Sant Jordi d’ara té la vista fermament posada en el futur però sap molt bé d’on ve, on té posades les arrels i quina és la seva herència i el seu deute amb el seu fundador. Cada vegada que anem a cantar sigui on sigui, prop o lluny de casa, i veiem el nom de la Coral Sant Jordi escrit en els cartells i en els programes de concerts, cada vegada que ens asseiem per assajar envoltats de tants records i d’anys viscuts amb ell, no podem ni podrem mai deixar d’evocar el nom de l’Oriol.
1966: Carta de Pau Casals a Oriol Martorell.
Estimat amic:
És tan viva en mi, encara, la impressió que va produir-me la magnífica interpretació que la Coral Sant Jordi de la vostra direcció va donar en el Festival de Prada, que sento la necessitat de repetir-vos per escrit allò que ja vaig dir-vos de paraula.
L’audició fou de primera qualitat i fervorosa. I la meva emoció fou doble en constatar que, a desgrat del que ha passat al nostre país, hi ha homes com vós i nuclis com els vostres cantaires que mantenen amb tanta dignitat les essències artístiques de Catalunya.
Una abraçada,
Pau Casals
1966: Carta de Pau Casals a Oriol Martorell.
Estimat amic:
És tan viva en mi, encara, la impressió que va produir-me la magnífica interpretació que la Coral Sant Jordi de la vostra direcció va donar en el Festival de Prada, que sento la necessitat de repetir-vos per escrit allò que ja vaig dir-vos de paraula.
L’audició fou de primera qualitat i fervorosa. I la meva emoció fou doble en constatar que, a desgrat del que ha passat al nostre país, hi ha homes com vós i nuclis com els vostres cantaires que mantenen amb tanta dignitat les essències artístiques de Catalunya.
Una abraçada,
Pau Casals
Coneguem Oriol Martorell...
...des del món de la música
Oriol Martorell, l’amic…
per Antoni Ros Marbà
Quan haig de parlar de l’Oriol, el més important, per a mi, és dir que va ser un gran amic. És una d’aquelles persones la imatge de les quals es va engrandint amb el pas del temps. Ara farà 10 anys de la seva mort i, en el transcurs del dia a dia, es van evocant i reproduint els records de tantes i tantes coses i moments que ens van unir.
L´Oriol va ser un gran comunicador, no sols en l’exercici del culte d’una amistat que enriquia, unia i desenvolupava l’entesa de persones de molt de diferents tarannàs i d’edats molt diverses, sinó en totes les seves activitats i manifestacions. Era un músic de natura extraordinària, capaç, podríem dir, de fer cantar les pedres. La gran expressivitat del desplegament dels seus braços feia que la gent cantés amb tot el cor i amb tot el sentiment d’una col.lectivitat que vol expressar-se.
Al llarg de la meva vida —ja una mica considerable— he tingut a prop persones inoblidables, sempre presents en l’esperit. L’Oriol hi és sempre. En aquests moments, mentre preparo un nou enregistrament d’El Giravolt de Maig, la personalitat del Mestre Toldrà s’engrandeix juntament amb la de l’Oriol i amb la del grup electe de personatges que m’han deixat la seva empremta per a sempre.
Precisament, pocs dies abans que s’acompleixin els 10 anys de la mort de l’Oriol, en farà també 10 de la de Sergiu Celibidache, que tant estimàvem tots dos. Tinc sempre davant meu, damunt del piano, una fotografia que em va fer a mans la Maria Martorell; acabem de sopar després de la memorable versió dels Salms de Stravinski que el director romanès va dirigir al Palau de la Música i l’Oriol dirigeix els seus cantaires mentre Celibidache i jo ens el mirem amb atenció i afecte… És una evocació constant de moments de la nostra història personal que ens fa vius i presents els sentiments de reconeixement més nobles envers aquelles persones que hem estimat i que tant ens han aportat amb la seva amistat i la seva saviesa.
Oriol Martorell, l’amic…
per Antoni Ros Marbà
Quan haig de parlar de l’Oriol, el més important, per a mi, és dir que va ser un gran amic. És una d’aquelles persones la imatge de les quals es va engrandint amb el pas del temps. Ara farà 10 anys de la seva mort i, en el transcurs del dia a dia, es van evocant i reproduint els records de tantes i tantes coses i moments que ens van unir.
L´Oriol va ser un gran comunicador, no sols en l’exercici del culte d’una amistat que enriquia, unia i desenvolupava l’entesa de persones de molt de diferents tarannàs i d’edats molt diverses, sinó en totes les seves activitats i manifestacions. Era un músic de natura extraordinària, capaç, podríem dir, de fer cantar les pedres. La gran expressivitat del desplegament dels seus braços feia que la gent cantés amb tot el cor i amb tot el sentiment d’una col.lectivitat que vol expressar-se.
Al llarg de la meva vida —ja una mica considerable— he tingut a prop persones inoblidables, sempre presents en l’esperit. L’Oriol hi és sempre. En aquests moments, mentre preparo un nou enregistrament d’El Giravolt de Maig, la personalitat del Mestre Toldrà s’engrandeix juntament amb la de l’Oriol i amb la del grup electe de personatges que m’han deixat la seva empremta per a sempre.
Precisament, pocs dies abans que s’acompleixin els 10 anys de la mort de l’Oriol, en farà també 10 de la de Sergiu Celibidache, que tant estimàvem tots dos. Tinc sempre davant meu, damunt del piano, una fotografia que em va fer a mans la Maria Martorell; acabem de sopar després de la memorable versió dels Salms de Stravinski que el director romanès va dirigir al Palau de la Música i l’Oriol dirigeix els seus cantaires mentre Celibidache i jo ens el mirem amb atenció i afecte… És una evocació constant de moments de la nostra història personal que ens fa vius i presents els sentiments de reconeixement més nobles envers aquelles persones que hem estimat i que tant ens han aportat amb la seva amistat i la seva saviesa.
El paper de l’Oriol en el món coral català.
per Pere Artís
En els seus inicis amb la Coral Sant Jordi (1947 ) significà un revulsiu en la forma d’entendre el fet coral en relació a èpoques anteriors. Aquesta nova forma es concretà en entitats d’efectius numèrics més reduïts, en cantaires de major formació musical, amb incorporació de nou repertori, amb freqüents sortides a l’estranger amb tot el que això suposava de contrast amb el que es feia al nostre país. Ben aviat, també es féu patent la dimensió col·lectiva amb altres entitats corals, especialment en les audicions simfònicocorals. Una dimensió col·lectiva que es concretà en Trobades i Aplecs.
Aquesta dimensió s’incrementà amb el lideratge al si del Secretariat dels Orfeons de Catalunya, en la presidència de la Federació Catalana d’Entitats Corals, en l’intent —no reeixit— de crear una federació coral espanyola (COACE), com a cofundador i vicepresident durant molts anys de la Federació Europea de Joves Corals, avui Europa Cantat, i com a vocal de la Federació Internacional per a la Música Coral. I si aquestes accions propugnaven l’afiliació nombrosa de les entitats, ben aviat es féu inflexió en la qualitat dels cors, per aconseguir la qual maldà perquè se celebressin cursets formatius a tots els nivells. També, lluny de l’asèpsia, reclamà sempre un profund arrelament al país, tal com ho demostra el seu escrit «La nostra profunda i ferma catalanitat», assumit com a propi pel SOC. Mirant el futur, auspicià la creació de corals infantils i donà suport i orientació al Secretariat de Corals Infantils de Catalunya.
En definitiva, amb els seus fets féu bona aquella dita molt generalitzada que proclama una trilogia de grans figures corals al nostre país: Clavé, Millet, Martorell. I tot això, recolzat en una profunda, però crítica, fe cristiana, de la qual mai no féu ostentació però que tampoc no amagà, com ho demostra el seu servei, durant molts anys, conduint els cants dominicals en la Comunitat dels Caputxins de Sarrià de Barcelona.
Músic expert i obert sempre a l’exterior, català de soca-rel i conseqüent i cristià convençut i crític alhora. Tot un exemple per als cantaires i directors de les entitats adherides a la nostra Federació.
Oriol Martorell i la seva influència en la vida associativa catalana i internacional.
Lluís Gómez, President del Moviment Coral Català del 1995 al 2009
«…cantar bé una cançó hauria de ser quelcom tan natural com caminar, dormir, treballar o pregar…» Pierre Kaelin (L’Art Choral)
Amb aquesta frase acabava l’última pàgina de la darrera revista publicada de la ROC (Revista dels Orfeons de Catalunya) que inicià el seu camí el novembre del 1964. Crec que s’hi resumeix molt bé l’esperit de l’Oriol en el desenvolupament que volia per al Cant Coral a Catalunya.
L’Oriol, home inquiet i que estimava profundament el seu país, va iniciar amb la seva colla d’amics de la Coral Sant Jordi, el 1947, una represa que no només seria profitosa per al seu Cor, sinó que amb la seva generositat la va fer arribar a tots els racons del cant i la cultura, mitjançant la seva participació directa en tots els fets que van succeir a partir de la romeria dels Orfeons a Montserrat, l’any 1956. Fets que van fer possible la represa del nostres cants i la vida federativa, després de la Guerra Civil.
El 1959 assisteix a la reunió preparatòria per a la constitució del Secretariat d’Orfeons a Montserrat i el 1960 ja forma part de la primera comissió permanent del S.O.C.
L’Oriol, amb la Coral Sant Jordi, participà el 1955 al Concurs d’Arezzo i com a conseqüència de les coneixences (després amistats) fetes a la ciutat italiana, els 1956/59/62 (i posteriorment altres vegades com a director de taller i del cant comú) prengué part a les Choralies d’À Coeur Joie, organització coral francesa que l’Oriol va estimar sempre i que va tenir com a exemple per endegar la vida associativa a Catalunya.
El 1958 va assistir, amb la Coral, a la Setmana Cantant de Charleroi, any de l’Exposició Universal de Brussel·les; i, fruit de tots aquests intercanvis i contactes internacionals, el 1960 l’Oriol assisteix a Ginebra a la reunió on es fundà la Federació Europea de Joves Corals (FEJC) Europa Cantat, amb la fita «d’unir la joventut europea gràcies al cultiu del cant coral»; en va formar part, com a vicepresident, fins a la seva mort, així com també va ser present a la fundació de la Federació Internacional per al Cant Coral, de la qual va ser vicepresident i, després, vocal.
D’aquesta situació a Catalunya, a Europa i internacionalment, l’Oriol ens aportà tot allò que ell trobà que era positiu i adient per a la millora i el treball dels nostres cors, i allò que es cou a Europa i al món, com iniciatives de millora del cant coral, cursos amb directors interessants —Pierre Kaelin, Christian Wagner, etc.— Tot ens ho fa arribar immediatament amb la seva tasca ininterrompuda al S.O.C.
Al 1964 es crea la Revista dels Orfeons de Catalunya, que l’Oriol transforma en un vertader òrgan de difusió dels corrents europeus dins de Catalunya. El 1965 el SOC passa a denominar-se ROC, i les comissions queden substituïdes per l’equip redactor i directiu, on l’Oriol segueix la seva tasca. S’hi proposen, per primera vegada, el programa comú i els aplecs comarcals (futur embrió de les delegacions comarcals). L’Oriol definí clarament que l’essència del programa comú no havia d’estar en funció d’un aplec, sinó que tenia un sentit més ampli i profund, com a eina de treball per a dos o més entitats sempre que volguessin fer un treball plegades i d’esforç col·lectiu.
L’abril de 1966 organitzà a Barcelona una activitat de la Federació Europea: una Setmana Cantant, amb 150 cantaires vinguts d’Alemanya, França, Bèlgica, Suïssa i Barcelona per fer arribar a directors i cantaires catalans uns altres corrents de sensibilitat i de treball, com a enriquiment en directe i amb coneixement d’altres realitats.
El 1967, l’Oriol definia amb claredat la ROC com a continuació de la Germanor de Orfeons, però marcava també una diferencia: «La Germanor es basava en la forta i indiscutible personalitat de Lluís Millet i de l’Orfeó Català…. en aquells moments històrics. Avui, aquests factors han canviat radicalment ara s’hauria de basar, abans que tot, en els aspectes nacional i musical. Del primer ara no se’n pot fer bandera…així doncs ens queda la problemàtica musical… Podem seguir tranquil·lament pel camí d’aquests últims anys o plantejar-nos quins d’aquests problemes crucials podem intentar de resoldre de comú acord i de manera col·lectiva… No siguem esclaus de la part externa d’una tradició de la qual, per altra part, ens sentim deutors tenint-la ben present i centrem la nostra preocupació en el viure actual, la manera de ser actual, en la sensibilitat, la mentalitat i criteris actuals». El 1968, l’any Fabra, Òmnium Cultural crea una secció titulada Secretariat dels Orfeons de Catalunya i l’equip d’una revista. L’Oriol s’hi implica i passa a ser l’equip directiu del nou SOC. Comença una etapa que desenvolupà totes aquestes propostes de treball, tot arrelant-se més al món federatiu i a un nou context social que comença a desfermar-se els anys 60 a Catalunya.
El mateix 1968 s’inicien les noves delegacions comarcals (Terres de Lleida, Bages i Berguedà, Penedès, Vallès, Maresme, Gironès, Osona, Tarragona, Pla de Llobregat…), apareix la Circular mensual a més de la ROC, els cursos de direcció, el programa comú, l’inici de la creació d’un Secretariat de Corals Infantils (que havia fet una primera trobada el 1967)…
Després van venir moltes més coses, entre d’altres, els documents de reflexió escrits o impulsats per l’Oriol, com Per una profunda catalanitat…, Montseny, Rigor i Exigència. Molts documents del SOC portaven ja, afegit al títol, SOC- Moviment Coral Català, posat per l’Oriol per donar idea del treball col·lectiu fins a arribar, per fi, a la fundació de la F.C.E.C. un cop finalitzada la dictadura.
Però voldria acabar aquest intent de donar a conèixer la importància de l’Oriol en la vida associativa coral, amb un reflex del seu pensament que figura al document Amics, del 1970, presentat per l’Oriol, al Penedès, en una reunió comarcal.
«Entenem el cant coral no com una finalitat en si mateixa, sinó com un mitjà de formació i d’educació de la sensibilitat del nostre poble, però hem de tenir molt present que aquest mitjà només complirà la seva funcionalitat quan el practiquem amb la major perfecció possible. No n’hi ha prou amb cantar, cal cantar be! I això no vol dir vèncer les dificultats tècniques, sinó donar vertader sentit expressiu i cercar la bellesa sonora fins i tot en la melodia més senzilla i humil. El cant coral, humanament parlant, es basa en l’exercici del sentit de la col·lectivitat. L’obscur esforç individual es tradueix en benefici de tots… aprofundim el nostre sentit de responsabilitat, de cara als cantaires de la mateixa entitat, de cara a tots els cantaires catalans i a tot el país… però el país no vol dir unes fredes estructures administratives ni fins i tot el record d’un passat gloriós. El país vol dir, sobretot, la gent que ens envolta, aquella amb la qual vivim quotidianament, els nostres companys, amic i veïns… la nostra responsabilitat de cara als altres i al país, el sentit col·lectiu i de solidaritat del cant coral i l’exigència de perfecció amb què ens cal practicar-lo…»
Crec que la història del darrer mig segle XX de cant coral a Catalunya i de la imatge actual de Catalunya a nivell internacional, són el fruit del treball de tota una munió de persones entusiastes, però l’empenta singular, durant 50 anys, de l’Oriol Martorell és fonamental per entendre la realitat de l’avui al cant coral de Catalunya.
Recordant l’Oriol...
per Lluís Farreny, editorial mf
L’any 1950 vaig integrar-me en el món coral com a membre de la Coral Barcelona que dirigia el mestre Antoni Català, tot fent cas del meu bon amic Manuel Cabero. En aquell temps, l’obtenció i la divulgació del material coral era molt precària. Es feia tot manuscrit amb els consegüents problemes de cal·ligrafia i errors i amb el ben entès que es feia cada veu per separat. Poc temps després vaig adquirir una màquina multicopista, una mica rudimentària, però amb uns resultats molt satisfactoris. Algun exemplar va arribar a mans de l’Oriol i tot seguit va encarregar-me feina per a la seva Coral Sant Jordi. Aquí va començar la nostra amistat i vàrem continuar sempre en contacte.
Arran de la bona solució que havíem trobat per al problema d’obtenció de material de música per als Cors, vàrem creure adient fer-la assequible a les altres corals de Catalunya. Així vàrem decidir (era l’any 1959) formar una societat, concretament una editorial. Redactàrem un fullet que una vegada imprès es va fer arribar a totes les corals possibles, anunciant la creació de l’Editorial amb l’objectiu concret de divulgar la música coral arreu de Catalunya a uns preus molt assequibles o sigui sense afany de lucre. Donada la gran relació que l’Oriol tenia amb les corals del país i amb el món coral estranger, era ell qui es cuidava de seleccionar les obres a divulgar i jo m’ocupava, diguem-ne, de la part mecànica de dibuixar els textos.
Cada vegada havíem de tirar-ne més exemplars i era necessari portar-ho a la impremta. L’Oriol viatjava sovint a l’estranger, ja fos individualment o amb la coral. A la tornada sempre portava alguna partitura per incloure al nostre catàleg. Llavors calia fer una traducció del text i una adaptació a la música, cosa que tant el seu pare com la seva germana Maria i ell mateix feien magníficament. Es feia un sol model de partitura, o sigui amb totes les veus conjuntament. Així va imposar-se la necessitat que cada cantaire llegís la seva part corresponent, però coneixent, alhora, les altres veus i, per tant, en la mesura de la formació musical de cadascú, l’harmonia de l’obra.
Havia arribat el moment de legalitzar la societat. Quin nom hi posem? Vàrem escollir les nostres inicials perquè coincidien amb una de les grafies musicals: Martorell-Farreny similar a mf=mezzo-forte. D’aquesta manera va legalitzar-se la societat al registre corresponent amb la marca editorial mf. Poc temps després també va afegir-se a l’Editorial en Josep Homs, un membre de la Coral Sant Jordi i molt amic de l’Oriol. Les seves funcions foren més aviat de comptable, ja que l’activitat anava creixent. Vàrem començar editant l’Ave Maria de Victoria amb el número 1 del catàleg; al final hi constaven més de set-cents títols d’una gran varietat d’autors i procedència.
Ens reuníem un dia a la setmana, majoritàriament a casa meva. Planejàvem noves publicacions i preparàvem enviaments a diverses entitats corals. Així vàrem seguir alguns anys durant els quals, a part de tota l’activitat musical, la nostra amistat personal i familiar es va intensificar molt. Però com totes les coses de la vida, el nostre contacte també va minvar. Va inventar-se la fotocopiadora, que es va imposar arreu ben aviat. Tots sabem la facilitat amb què es pot obtenir un exemplar, o els que calguin, de qualsevol imprès. L’activitat s’anava reduint, i poc a poc vàrem desconnectar-nos encara que la nostra amistat va perdurar sempre, fins que un dia, jo absent de Barcelona, vaig assabentar-me del seu decés, però trobant-me impossibilitat d’assistir per acompanyar el dol.
Coneguem Oriol Martorell...
...des del món polític
La petjada cívica d’Oriol Martorell, en els deu anys de la seva mort.
Pasqual Maragall, president de la Generalitat del 2003 al 2006
És gairebé impossible destriar la faceta d’home públic de l’Oriol Martorell de totes les seves altres facetes.
En els «homenots» que ens ha deixat en Joan Reventós hi trobem un retrat de l’Oriol que relliga els aspectes més rellevants de la seva personalitat en un titular: Oriol Martorell, bon patriota, bon pedagog, bon músic. Però, diguem-ho clar: l’Oriol Martorell fou, per sobre de tot, un músic. I la millor manera de commemorar-lo no és amb paraules sinó fent música. Sense la música no es pot entendre el compromís de l’Oriol amb la llibertat i la ciutadania. Sense la música no podem entendre el seu compromís cívic i polític amb Catalunya, ni tampoc el seu sentit de la responsabilitat o el seu patriotisme.
Sovint tendim a pensar que l’exercici de la ciutadania democràtica es fonamenta en declaracions formals, jurídiques, mancades d’escalfor i de proximitat. En canvi, l’Oriol ens mostrà el camí contrari: ell arribà a la lluita per la llibertat del nostre país a partir de la música i la cultura, a partir de la il·lusió de tenir una vida individual i col·lectiva més plena, a partir de la pedagogia del cant i de la vida. No ens ha de sorprendre, doncs, que la Coral Sant Jordi esdevingués la bandera de tot un poble. Era la bandera d’un patriota per la llibertat.
Fa 10 anys, amb motiu de la seva mort, em preguntava si sense l’Oriol Martorell hagués estat possible la mateixa mixtura de sentiment de país i desig de fraternitat amb tots els països que caracteritza el sentiment catalanista. Avui dia estic convençut que sí, que cap al tard haguéssim aconseguit transitar el seu mateix camí; però també sé que l’Oriol Martorell va mostrar-nos aquest camí més d’hora, i va donar un accent a la vida del nostre país, que ja es troba més enllà del temps. La ciutat llunyana és la nostra, és la que tenim i el nostre país està projectat cada vegada més cap al seu destí.
Coneguem Oriol Martorell...
...des de l'escoltisme i el món religiós
Oriol Martorell, escolta i cristià.
per Luís Saumell
Tres persones han influït decididament en la personalitat d’Oriol Martorell: el seu pare, la seva mare i Mn. Antoni Batlle. La mútua amistat forjada pels mateixos ideals i sentiments va ser motiu perquè l’Oriol i el seu germà Josep entressin a formar part del moviment escolta que d’una manera clandestina funcionava en ple franquisme, els anys 40.
La personalitat de Mn. Antoni Batlle, un home obert a la cultura europea ja abans de la guerra civil espanyola, gran amant de la música i relacionat amb els moviments escoltes europeus, va ser qui va introduir l’escoltisme a casa nostra. Oriol Martorell sempre va relacionar el naixement de la Coral Sant Jordi amb la influència que tingué de Mn. Batlle: va ser ell precisament qui va ensenyar-li a tocar la flauta dolça. També va ser de gran influència l’ambient musical que vivia a casa seva. El seu pare, sense anar més lluny, va ser un dels primers cantaires de la Coral Sant Jordi.
No puc estar-me de transcriure en quins termes va ser redactada la promesa escolta. Aquesta deia: «Pel meu honor i per la gràcia de Déu prometo ser lleial envers Déu i la pàtria, ajudar tothora l’altra gent i complir la llei escolta».
No cal dir que això configurava una manera de ser i de fer. Aquest sentiment patriòtic, fortament arrelat en un país que per aquells anys era perseguit i que va obligar a actuar durant molts anys en estat de semiclandestinitat, creava un esperit agosarat i combatiu. La seva mateixa estructura interna organitzava els nois i les noies en grups que anomenaven patrulles, la qual cosa ajudava a crear un esperit de germanor. Era important fer cada dia la bona obra (BO) que donava dret a desfer-te el nus del «foulard» volent dir que ja havies complert amb la BO.
No hi ha dubte que aquest esperit de germanor i de servei que inculcava l’escoltisme va predisposar l’Oriol per viure un cristianisme de servei i no teòric. L’Oriol mai no va amagar la seva condició de creient, fins i tot la nota que anunciava el seu traspàs deia que «va esforçar-se per ser un bon català i un bon cristià». Diria que aquesta va ser la norma de la seva vida, fer del seu cristianisme un servei. Cada diumenge anava als caputxins de Sarrià a dirigir els cants de la missa.
Per veure de quina manera aquest compromís cristià el va portar al servei del país deixeu-me que us expliqui una anècdota molt reveladora: amb motiu de la vinguda del papa Joan Pau II a Catalunya l’any 1982, ell va ser qui va dirigir els cants al camp del Barça. Quan durant la preparació es va suggerir per part dels organitzadors la possibilitat d’introduir alguns cants en castellà, s’hi va oposar i va declarar que, en aquest cas, caldria buscar algú altre que dirigís els cants. Els organitzadors de seguida van canviar d’opinió i el repertori es va fer tot en català. A tot això hi podem afegir la supressió d’un concert a l’Església d’Arenys de Mar plena de gom a gom perquè en aquells moments estaven dictades unes penes de mort (la coral no podia fer un concert com si res no passés), la tancada d’intel·lectuals a Montserrat en què ell va participar i tantes altres actituds que va prendre perquè se sentia compromès amb un país i unes persones que en aquells moments eren vexades.
Amb aquest breu comentari hem intentat donar un perfil de l’Oriol menys conegut, però no per això menys important, de la seva personalitat.
Coneguem Oriol Martorell...
...des del món de la pedagogia musical
L’Oriol, mestre.
per Dolors Bonal
«Allò que ens cal en primer lloc és familiaritzar la quitxalla amb la música, fent que l’estimi, que els agradi i que se’ls desperti la necessitat de fer-ne. Sempre que m’ho han demanat, i ja des d’aquella llunyana Trobada de Manresa (1967), he col·laborat en les activitats del Secretariat però sempre ho he fet des de fora. I és per això que puc dir, amb absoluta llibertat, que la tasca formativa i sensibilitzadora portada a terme a través de la pràctica del cant col·lectiu pels responsables del SCIC, és sens dubte una de les tasques més importants i positives que s’han fet i es fan al nostre país de cara a la mainada amb una encertada orientació pedagògica i musical i amb un gran sentit cívic i humanístic». (Del llibre Paraules i Escrits d’Oriol Martorell, (Ed. Dinsic, 1999)
Potser després d’aquestes afirmacions ja queda ben clar quin era el pensament de l’Oriol referent a l’educació musical dels infants, i no caldria afegir-hi gran cosa, però sent jo una persona que l’any 1962 vaig començar a fer cantar nens amb l’Esquitx, al costat de l’Oriol, amb el seu suport, confiança i entusiasme, amb la Maria, la Montserrat…, m’agrada recordar tants moments i tanta vida!
Teníem, des del primer moment, la il·lusió de contribuir a millorar l’educació mitjançant la música i recuperar repertoris populars catalans i d’arreu del món. Teníem una visió positiva d’intentar millorar-ho tot. I, políticament, ens defensàvem de l’obscuritat amb l’arma de la música i del cant coral. Estàvem i estem convençuts que l’educació musical és necessària per poder tenir una societat amb una completa formació humana. Ultra les seves virtuts estètiques, pot resoldre problemes d’ordre cívic i humà: disciplina col·lectiva i individual, esperit comunitari, atenció, memòria, sentit de la responsabilitat…
Quan es persegueix un ideal utòpic, aquest es manifesta amb imperfecció i intermitències, però malgrat les dificultats, l’Oriol es va lliurar a la feina, amb una lluita diària, per fer d’aquesta utopia una realitat.
Jo sempre dic que la meva primera escola d’educació musical va ser la Coral Sant Jordi amb l’Oriol al davant com a director. Vaig començar a cantar el 1951 i hi vaig ser fins al 1987. Vaig tenir la gran sort d’experimentar una vivència intensa i pràctica de la música coral, de viure el contacte amb grans i petites obres mestres sota el mestratge de l’Oriol, obrint sempre nous camins i donant-nos la possibilitat de connectar amb els moviments musicals d’arreu d’Europa.
Ens estimulava les ganes d’aprendre. No és veritat que només es contagien les malalties. També es contagia la salut mental, l’alegria, l’energia, perquè educar, i això era el que feia l’Oriol, és una forma de viure contagiosa. És una convocatòria a viure en un espai per compartir. Viure amb curiositat per descobrir, sense ella no hi ha aprenentatge possible. L’Oriol, era un mestre que sabia que ensenyar és «deixar aprendre». obrir finestres. Tenia una determinada manera d’entendre les coses i volia transformar el món per mitjà de la bellesa de la música i ho feia d’una forma pacífica, intel·ligent, però rigorosa. Era una manera d’invertir situacions injustes (que eren moltes!). La Coral Sant Jordi, amb l’Oriol, va ser per a mi una escola de vida, una força que m’ha deixat una empremta inesborrable.
Oriol Martorell, catedràtic
per Xose Aviñoa, Universitat de Barcelona
L’Oriol Martorell que la gent de la cultura i especialment la gent de la música coneixia era el director de la Coral Sant Jordi que ell i una colla d’amics van posar en marxa el 1947 i que va deixar de dirigir quan els problemes de salut ho aconsellaven el 1991. A través d’aquesta tasca musical i d’altres que no em pertoca ressenyar aquí, l’Oriol va adquirir un perfil de persona oberta als nous corrents, compromesa amb el seu país, honrada i culta.
Quan el curs 1952 va iniciar la seva docència a la Universitat de Barcelona —llavors «la Universitat»— no feia més que seguir les petges de Mn. Higini Anglès, que en els primers anys 30 havia impartit cursos d’història de la música en aquell centre, tot esdevenint el primer en tot l’estat espanyol de la postguerra a introduir ensenyaments de música a la universitat —va bé de recordar-ho ara que molts reclamen la primacia d’una activitat des de plantejaments molt adotzenats i exclusivistes—.
El 1970 el Dr. Santiago Alcolea, encarregat per la Universitat de posar en marxa el Departament d’Història de l’Art, va sol·licitar a l’Oriol la seva col·laboració, juntament amb la de Miquel Porter, Ricard Salvat i Alexandre Cirici, per tal de dotar el nou departament de noms de certa rellevància cultural. L’Oriol inicià, així, la docència regular d’història de la música que tindria la virtut de transmetre aquesta disciplina a molts dels estudiants d’història i a estimular-ne uns quants a especialitzar-se’hi fins a esdevenir els promotors de la musicologia catalana.
L’apassionament amb què el llavors professor Martorell —nomenat catedràtic pel Consell de Ministres el 1983— va prendre’s la docència i la gestió a la universitat el va dur a doctorar-se amb un estudi sobre l’Orquestra Pau Casals, l’Orquestra Municipal i l’Orquestra Ciutat de Barcelona, una part del qual ha estat ja publicada amb el nom de Quasi un segle de simfonisme a Barcelona; volum I (Beta Editorial, 1995).
El 1983 fou nomenat vicedegà i el 1986 fou escollit com a director del departament quan el professor Santiago Alcolea ho va haver de deixar per raó d’edat. En els sis anys de la seva direcció molts foren els problemes que va haver de resoldre, sempre atent al conjunt d’un departament que tenia com a eix la història de l’art i només com a petit nucli la història de la música.
Fou una persona atenta, rigorosa, treballadora i comprensiva que marcà una fita inclús en els companys que podien no compartir la seva manera de fer, sempre democràtica i amatent, poc inclinada als favoritismes i compromisos. A la seva mort, els seus deixebles més immediats van publicar la Miscel·lània Oriol Martorell en què, per primera vegada a l’estat espanyol, es recull la petita història de la musicologia a Espanya, en record de qui fou el seu pioner més valent.
Ara, queda molt camí per fer i tots hi som compromesos.
Biografia
Va néixer a Barcelona el 10 de novembre del 1927.
Després d’una formació molt influïda per l’ambient familiar i per l’escoltisme, va cursar estudis musicals amb Lluïsa Torrà de Gibert, Narcís Carbonell i Eduard Toldrà, i humanístics a la Universitat de Barcelona (en la qual es doctorà i de la qual fou catedràtic al Departament d’Història de l’Art) i a la de Perugia (diplomat en Pedagogia).
Amb una intensa activitat nacional i internacional (professor, director, jurat, crític, assessor…), va dirigir la Coral Sant Jordi (des dels seus inicis al 1947 fins al 1991), va ser autor de diversos llibres i col·laborador habitual en molts mitjans de comunicació, director de la col·lecció discogràfica Antologia Històrica de la Música Catalana, fundador i directiu del Secretariat i de la revista dels Orfeons de Catalunya, d’EFJC/Europa Cantat i de la International Federation for Choral Music, primer president de la Federació Catalana d’Entitats Corals, diputat al Parlament de Catalunya…
Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, el Premi Ciutat de Barcelona i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament barceloní, la Medalla de Plata de Belles Arts del Ministeri de Cultura, el Premi d’Honor de la Fundació Jaume I, el Premi Ramon Fuster del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, el Premi de Musicologia de la Fundació Güell de l’Institut d’Estudis Catalans…
Va morir a Barcelona el 24 d’agost del 1996.
Aquesta pàgina web reprodueix el contingut de l’opuscle editat el 2006 amb motiu del 10è aniversari de la mort d’Oriol Martorell, editat pel Moviment Coral Català i la Coral Sant Jordi, amb maquetació i composició d’Enric Rovira, a qui volem agraïr la seva col·laboració en la preparació d’aquesta adaptació web.
© Moviment Coral Català, 2021
